El pont de Perella 1913

L’alt i monumental pont de Perella, el més alt del ripollès, es va construir amb tècniques medievals ni més ni menys que entre el 1908 i el 1913, tal com consta en una inscripció a l’entrada nord: “Pont de Perella propietat de Dn Joseph Sitar construit l’any 1913 per los hermans Pallàs” Els seus generosos 25m d’altura i els 32 de llum del seu únic ull li han permès desguassar les avingudes més intenses del riu Ter sense cap tipus de problema.

Sembla que una mica més amunt del pont actual ja n’hi havia un de més curt i baix d’estil romànic, que hauria estat destruït per una de les intenses avingudes del Ter. L’antic propietari del Mas Perella, Josep Sitjar, va voler construir el pont actual per facilitar l’accés al mas. Fins al dia d’avui, però, no s’han trobat documents ni dades precises sobre l’inici i l’acabament de l’obra, ni sobre els materials que s’hi va emprar, tot i que suposem que s’hi devia utilitzar pedra, fusta i el ciment de l’època. Sabem que hi van treballar Josep Marcé i Honorat Verdaguer, i que el problema més important de l’obra va ser la construcció de l’arc, per la seva gran envergadura i pes, i pels moviments que es produïen a l’estructura de fusta que l’aguantava.

El pont va ser utilitzat per l’empresa de les mines que hi havia a la vora del rec. Després de la Guerra Civil també va servir per al pas de vehicles, a causa de la destrucció del pont de la Forcarà.

Aplec de Sta. Magdalena de Perella, 28 de juliol de 2013
Esteve Clota
Pont de perella        Pont de Perella

 

El alto y monumental puente de Perella, el más alto del Ripollés, se construyó con técnicas medievales nada menos que entre 1908 y 1913, tal como consta en una inscripción en la entrada norte: “Puente de Perella propiedad de Dn Joseph Sitar construido en 1913 por los Hermans Pallàs” sus generosos 25m de altura y los 32 de luz de su único ojo le han permitido desaguar las avenidas más intensas del río Ter sin ningún tipo de problema.

Parece que un poco más arriba del puente actual ya había uno más corto y bajo de estilo románico, que habría sido destruido por una de las intensas avenidas del Ter. El antiguo propietario del Mas Perella, Josep Sitjar, quiso construir el puente actual para facilitar el acceso al Mas. Hasta el día de hoy, sin embargo, no hay documentos ni datos precisos sobre el inicio y la finalización de la obra, ni sobre los materiales que se empleó, aunque suponemos que se debía utilizar piedra, madera y el cemento de la época. Sabemos que trabajaron Josep Marcé y Honorat Verdaguer, y que el problema más importante de la obra fue la construcción del arco, por su gran envergadura y peso, y por los movimientos que se producían a la estructura de madera que la aguantaba.

El puente fue utilizado por la empresa de las minas que había en el borde de la acequia. Tras la Guerra Civil también sirvió para el paso de vehículos, debido a la destrucción del puente de la Forcarà.

Anuncis

Jornada amb motiu dels actes del 80è aniversari i final guerra civil a l’ Ajuntament de Molló

Presentació diumenge

Dia: 17/02/2019
Lloc: Ajuntament de Molló

Tema: celebració del 80è aniversari de la Retirada a Molló i inauguració del projecte POCTEFA de Molló “millora del Camí de la Retirada entre Molló i Coll d’Ares” a càrrec del Molt Hble. Sr. Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya.

L’acte es va concloure amb dues xerrades el diumenge 17 de febrer:

  • “Cartografia del patrimoni militar de la Vall de Camprodon, del segle XX” a càrrec d’Alicia Guillaumes, tècnica del projecte EFA045/15 PATRIMC@T.
  •  “Els exilis de la Història”, xerrada d’Agustí Alcoberro, historiador i professor de la Universitat de Barcelona

Més informació / Más información: contacte / contacto (aqui)

 

Jornades Europees del Patrimoni / Jornada Europeas del Patrimonio

WhatsApp Image 2018-10-19 at 18.04.31Visita guiada / Visita guiada: Recorregut pels Búnquers de Camprodon / Recorrido por los búnquers de Camprodon.

Dia: dissabte 14 de octubre

Visita: Mancomunitat de la Vall de Camprodon. Guiatge: Montse Fossas: guia de Catalunya, Alícia Guillaumes: tècnica del projecte POCTEFA i Alejandro Cuadrado: vivències personals

 

 

IMG_20181014_150028_671

Presentació del llibre “La clau del pont” / presentacion del libro “La llave del puente”

A Catalunya, oficialment, la Guerra s’acabá el 10 de febrer de 1939. A dos quarts de quatre d’aquest dia, el general Solchaga, cap d’exèrcit de Navarra, entrava a Port Bou. El general  Juan Bautista Sanchez Gonzalez entrava a la Jonquera i un coronel (que no recordó) pertanyent a l’exèrcit d’Urgell, que manava en Muñoz Grandes entrava a Puigcerdà.  Però, a la vall de Camprodon (els francesos havien tancat la frontera) hi quedaven 30.000 soldats republicans, defensant l’enorme quantitat de gent (ferits, exhausts, malalts, etc). La frontera no s’obrí fins el dia 13, i en tres dies, la vall es buidà. Es el que hom coneix com “la reculada”. A coll d’Ares s’hi ubicà un consultori dirigit pel metge Pi Sunyer, per fer els primers guariments dels ferits que fugien. Nosaltres vàrem entrevistar a Nimes al darrer soldat republicà que passà per coll d’Ares: l’Andrés Sanchez Mellado. Ens digué que, cap el ram tard del dia 13 de febrer de 1939, endinsats uns 300 metres de coll d’Ares, varen veure l’arribada dels nacionals cremant la bandera republicana i hizant la franquista.  Ningú sabia que el general el dia 7 havia entrat a Ripoll. Fou el general Alvaro Sueiro, de lèxercit d’Aragó, que manava el general Moscardó. I l’oficial del cos jurídic militar d’aquesta brigada, José de Astarloa Guisesola, que fou l’encarregat de formar els primers ajuntaments feixistes de la Vall.

Breu ressenya del Llibre “La Clau del Pont”
Cedida per l’editor del llibre – Miquel Perals

cartell_llibre

En Cataluña, oficialmente, la guerra se termina el 10 de febrero de 1939. A las tres y media de este día, el general Solchaga, jefe de ejército de Navarra, entraba en Port Bou. El general Juan Bautista Sánchez entraba en la Jonquera y un coronel (que no recuerdo) perteneciente al ejército de Urgell, que mandaba en Muñoz Grandes entraba en Puigcerdà. Pero, en el valle de Camprodon (los franceses habían cerrado la frontera) quedaban 30.000 soldados republicanos, defendiendo la enorme cantidad de gente (heridos, exhaustos, enfermos, etc). La frontera no se abrió hasta el día 13, y en tres días, el valle se vació. Es lo que se conoce como “el retroceso”. A coll d’Ares se ubicó un consultorio dirigido por el médico Pi Sunyer, para hacer los primeros curaciones de los heridos que huían. Nosotros entrevistamos a Nimes el último soldado republicano que pasó por el cuello de Ares: Andrés Sanchez Mellado. Nos dijo que, hacia el ramo tarde del día 13 de febrero de 1939, adentrados unos 300 metros de coll d’ Ares, vieron la llegada de los nacionales quemando la bandera republicana y hizant la franquista. Nadie sabía que el general el día 7 había entrado en Ripoll. Fue el general Alvaro Sueiro, de ejército de Aragón, que mandaba el general Moscardó. Y el oficial del cuerpo jurídico militar de esta brigada, José de Astarloa Guisesola, que fue el encargado de formar los primeros ayuntamientos fascistas del Valle.

Breu ressenya del Llibre “La Clau del Pont”
Cedida per l’editor del llibre – Miquel Perals

 

Ca n’Huguet Nou durant la Guerra Civil / Ca n’Huguet Nou durante la Guerra Civil

En esclatar el conflicte, el govern municipal va passar a mans del Comitè Antifeixista, que el setembre de 1936 confiscà les finques de Joaquim Ramis Huguet, entre elles la casa de Ca n’Huguet. També es van apropiar de l’església amb la rectoria i els horts adjacents, i de l’aparell de la ràdio de la Cooperativa i de la Societat Recreativa El Brinco.

Durant aquets dies Vilallonga va acollir refugiats, hostatjats prinicpalment a l’edifici d’habitatges de la central Brutau. El juny de 1937 n’hi havia de les poblacions toledanes de Maqueda i Méntrida. El juliol de 1938 el nombre de refugiats establerts al poble era de 111. Ca n’Huguet Nou ca acollir ferits de l’arma d’aviació i posteriorment va fer les funcions d’hospital de sang.

Agustí Dalmau i Font
Quaderns de la revista de Girona – Vilallonga de Ter

ca-nhuguet.jpg

Al estallar el conflicto, el gobierno municipal pasó a manos del Comité Antifascista, que en septiembre de 1936 confiscó las fincas de Joaquim Ramis Huguet, entre ellas la casa de Ca n’Huguet. También se apropiaron de la iglesia con la rectoría y los huertos adyacentes, y del aparato de la radio de la Cooperativa y de la Sociedad Recreativa El Brinco.

Durante estos días Vilallonga acogió refugiados, hospedados prinicpalment en el edificio de viviendas de la central Brutau. En junio de 1937 había de las poblaciones toledanas de Maqueda y Méntrida. En julio de 1938 el número de refugiados establecidos en el pueblo era de 111. Ca n’Huguet Nuevo es acoger heridos del arma de aviación y posteriormente hacer las funciones de hospital de sangre.

Agustí Dalmau i Font
Quaderns de la revista de Girona – Vilallonga de Ter

El camí de la Retirada per Coll d’Ares / El camino de la Retirada por Coll d’Ares

 

RUTA DE L’EXILI DE MOLLÓ A PARTS DE MOLLÓ PEL COLL D’ARES

Anomenem “camí de la Retirada” qualsevol de les rutes que seguiren els exiliats, tant civils com militars, per creuar la frontera en direcció a França. Per això es pot dir que hi hagué molts “camins de la Retirada”, alguns més transitats i altres menys. El que aquí senyalitzem fou un dels més importants. Tot i que les xifres no són exactes, es calcula que entre 85.000 i 95.000 persones van travessar aquests cims entre el gener i el març de 1939.

Ajuntament de Molló
Camí de la Retirada

DSCI0244

RUTA DEL EXILIO DE MOLLÓ A PARTS DE MOLLÓ POR EL COLL D’ARES

Al final de la Guerra Civil Española, entre el 27 de enero y el 13 de febrero, entre 85000 y 95000 persona cruzaron el Pirineo, entre los valles de Camprodon y del Vallespir, camino hacía un exilio que para la mayoría sería largo y penoso. Muchos de estos refugiados fueron acogidos en un primer momento por los habitantes de Prats de Molló. Esta localidad se convirtió en un improvisado campamento en donde miles de refugiados fueron atendidos. El itinerario del Camino de la Retirada recorre uno de los muchos caminos del exilio, que nuca hubieran tenido que existir.

Ajuntament de Molló
Camí de la Retirada